Skip to content

El nostre temps, la seva pressa

16 Desembre 2015

El nostre temps, la seva pressa

«Les presses són dolentes» així advertia fa uns anys el company Fidel quan a l’assemblea de la Trobada de Nou Barris alguns ens obsessionàvem en fer moltes coses i fer-les ràpidament, creient així que els resultats també vindrien de forma immediata.

Avui l’Esquerra Independentista i els moviments populars que donen suport a la seva expressió institucional, la CUP-Crida Constituent, viuen sota una pressió sense precedents, fruit dels recents resultats de les eleccions del 27S, també sense precedents. El motiu és la investidura o no d’Artur Mas i les conseqüències sobre l’anomenat Procés Sobiranista. Se n’ha escrit i se n’escriurà molt.
Avui, però, em ve de gust fer una reflexió -una humil aportació- del paper de la CUP en un moment tan transcendent, però des del punt de vista del control del temps i de l’agenda política com a eina per avançar.
L’advertència.
En el marc d’una provisionalitat Parlamentària i en un rol decisiu de la CUP-CC per iniciar la legislatura, se li exigeix (mediàticament i ja fins i tot socialment) una acció política i se li fa una amenaça: o participa de la proposta tancada (d’investidura de Mas) o el procés pateix una sotragada d’efectes insospitats (si és que no s’acaba).
Podríem expressar (com ja s’ha fet) mil raons per dir que aquesta advertència és injusta, que la persona proposada no és de consens; que la seva relació amb la corrupció i retallades no permetria ampliar el ventall del sobiranisme per l’esquerra; que la seva trajectòria no fa pensar que aposti per la ruptura clara amb l’Estat espanyol; que ja es va dir en campanya, etc. però tota aquesta retòrica queda anul·lada per un mur mediàtic que afirma que és un acord intern de la candidatura de Junts pel Sí. Aquest és l’argument que val. Inexpugnable. El llenguatge és una representació del poder i «la CUP tirarà per terra el Procés».

Mas o març. Perdre temps o perdre massa sobiranista.
Aquest xantatge està relacionat amb el control del temps: L’alternativa a la investidura de Mas són noves eleccions, que es relacionen amb l’ascens de l’unionisme i amb la tímida baixada del sobiranisme parlamentari per suposada desmobilització. És a dir, es relaciona amb un suposat retrocés en els esdeveniments, un «tirar enrere fins vés a saber on».
Tenim por a perdre temps? Sí és clar, tenim por. A ningú li agrada perdre temps.
Però no seria perdre temps defensar la investidura de Mas i veure caure el suport social de qui defensa l’independentisme des de la ruptura, els drets socials i des de la democràcia radical? Podria ser la gent que conforma els moviments que donen múscul a la unitat popular qui entendria menys aquesta aposta? En una hipotètica cessió de dos vots a favor esdevindria igualment culpable la CUP, per l’anomenat Camamilla Party, per haver perdut 3 mesos de Procés? Recordem que qui té el poder, té el relat.
Per altra banda, considerant que no és el més desitjable, seria l’escenari d’unes noves eleccions, necessàriament, una pèrdua de temps? Es podria considerar una inversió per reestructurar les peces institucionals del sobiranisme que ara mateix no sembla que encaixin? Es podria veure com una oportunitat per a les classes populars per obrir una nova etapa de l’independentisme, on els lideratges institucionals fossin un veritable mirall de l’independentisme del carrer?
En tot aquest debat s’està dibuixant un retrat apocalíptic d’unes noves eleccions d’una forma interessada. Des del 27S fins avui, més d’un trimestre, ha anat in crescendo un PressingCUP que, de ben segur, no ha deixat indiferents als cupaires.
Creure’ns el nostre temps, marcar la nostra agenda

 

A la societat on vivim, som esclaus del temps, com som esclaus de moltes altres coses. Se’ns imposen (i ens imposem) uns ritmes de vida frenètics que impliquen sovint la renúncia a la reflexió, a l’autoanàlisi, a la bona comunicació, a l’autocrítica, etc. Tendim a fer les coses d’una forma fugaç, independentment de la seva qualitat.
Els moviments de base que no treballem sota la batuta institucional sabem el que és donar passos enrere, per donar-ne molts més endavant i més ferms. Sabem també que, a la història realment no existeixen els passos enrere i que nous escenaris forçosament sempre ofereixen noves oportunitats.
L’anomenat Procés Sobiranista no va néixer al Parlament. Si bé és cert que en els darrers anys n’ha crescut molt el suport social, tampoc va néixer amb la famosa sentència del Tribunal Constitucional davant l’Estatut. Les arrels de l’independentisme són molt més llunyanes i tenen a veure amb la força, la mobilització i la perseverança de la gent. És per aquest motiu que, de la mateixa manera que res va començar amb unes eleccions, res acabarà amb uns nous comicis (i si fos així és que la debilitat del Procés és alarmant).
Pla de xoc per torn
En tot aquest debat protagonitzat per la pressa, segons el meu punt de vista, s’està utilitzant de forma massa genèrica el Pla de Xoc, és a dir, el conjunt de mesures d’emergència social proposades per la CUP en la negociació amb JxS. Recordem que el Pla és el plat a taula d’un infant, el sostre de la família que la policia acaba d’expulsar de casa seva per motius econòmics, és el llit d’hospital, és la llum que hauria de dotar d’energia moltes llars …
No podem parlar del Pla de xoc com un mitjà -accessori- per avançar en el Procés- allò principal-, gairebé com una excusa. No podem entendre’l com la torna que demanem a JxS que ofereixi per tenir suficients arguments per donar aquell pas que realment volem fer. Procés i Pla de Xoc han de ser una mateixa cosa, unes bases mínimes que ha de garantir el futur govern a qui se li permet engegar una legislatura.
Amb tot, no oblidem que la CUP no ha vingut al Parlament a fer mediació política ni a gestionar misèries (hi era per impugnar el règim i per ser el cavall de troia). Els plans de Xoc, que ja s’estan fent el l’àmbit comunitari des de fa molts anys als barris treballadors del Principat, són obligació dels governs. La CUP ha de seguir essent la portaveu de les lluites que estem als carrers i casals per fer-les més fortes i, en qualsevol cas, ha d’assenyalar les mancances del parlamentarisme, destapar la corrupció sistèmica de les institucions, no pas legitimar-les amb acció política de primer nivell.

 

Anem lents perquè anem lluny. Als moviments assemblearis, de base, de barris i pobles sovint patim a la nostra pell la desmotivació per la manca de resultats, per la llunyania d’allò que anhelem. Amb tot, acabem sent conscients que les nostres lluites no es limiten a una assemblea o una campanya. Sabem que construir espais de contrapoder als barris és tasca que cou a foc lent, amb treball de moltes, on tothom és imprescindible per aplicar el veritable Pla de Xoc als barris populars. Són barris on la pobresa són cares i noms. Són barris on cal que tothom sigui partícip de la construcció d’un país nou on totes les persones puguin viure amb dignitat. I aquesta garantia no ens la dóna cap de tots els reiterats «moment decisiu» a contrarrellotge ni la dicotomia Mas o març, sinó la perseverança de les classes populars i la lluita al carrer.

Pau Sotelo i Prats. (@pau9barris) Membre de la Trobada Alternativa de Nou Barris*

IMG-20151216-WA0003

“Debat de la Trobada sobre les negociacions i la posicio de la CUP vers la investidura”

 

*La Trobada és un espai politic d’esquerres del districte de Nou Barris de Barcelona. La seva relació orgànica amb la CUP és a través de la seva comissió municipalista (una part més del projecte) que, al mateix temps, esdevé el nucli cupaire de Nou Barris.

 

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: